Vaig pensar-hi molt, abans de gosar a parlar amb ells. I quan finalment ho vaig fer, va ser fàcil. Al principi estava incòmoda, no sabia què fer ni de què parlar, però la beguda em va transformar. Em sentia interessant, divertida, ocurrent i reien amb els meus comentaris. Em va fer por que l’efecte passés i tornés a ser l’avorrida de sempre.
Quan em vaig començar a trobar malament ells encara reien i vaig ser conscient que es reien de mi, del meu malestar, del meu fàstic… Van marxar sense contemplacions. Res era veritat. Tota la diversió i tota la sensació d’amistat va desaparèixer amb la primera vomitada. Ja no els semblo interessant ni tenen ganes de continuar la festa. De fet, m’he carregat la festa i crec que això no els ha fet cap gràcia.
Ara estic aquí, amorrada al vàter. La meva visió és el meu vòmit, em fa mal el cap i em fa mal el cos. Però, sobretot, em fa mal l’orgull.
Crec que no tornaré a passar per aquesta situació. Potser tindran raó tots aquells que sempre m’han dit que la gent que no t’estima tal com ets, no val la pena. No vull passar una altra tarda agenollada al lavabo. No vull passar una altra tarda sent qui no sóc només per ser popular.
Mentre tiro de la cadena m’acomiado d’aquesta experiència que no vull repetir. Segur que trobaré el meu lloc i el meu espai. I segur que ho faré sense la companyia de l’alcohol.
